Els darrers resultats de l’informe PISA tornen a posar damunt la taula una realitat que no podem ignorar: el sistema educatiu espanyol travessa un moment preocupant, especialment pel que fa a la comprensió lectora. Però, més enllà de les xifres, PISA ens hauria de servir per fer-nos una pregunta molt més incòmoda: què està passant perquè els nostres adolescents tinguin cada vegada més dificultats per comprendre allò que llegeixen?
Un dels aspectes més preocupants és que una part important de l’alumnat de 15 i 16 anys té dificultats per comprendre textos relativament llargs i complexos. I això no és una qüestió menor. La lectura és la porta d’entrada a gairebé tots els altres aprenentatges. Si un alumne no comprèn bé un text, difícilment podrà entendre un problema de matemàtiques, interpretar un document d’història, seguir les instruccions d’un experiment científic o expressar amb claredat allò que pensa.
La comprensió lectora no és una competència més: és la base sobre la qual es construeixen moltes de les altres.
Ara bé, l’informe PISA descriu una situació, però no pot explicar per si mateix totes les causes que hi ha al darrere. I aquí és on resulta especialment interessant la reflexió del pedagog i escriptor José Antonio Marina, que assenyala la pèrdua de capacitat d’atenció com un dels grans problemes del nostre temps.
Vivim envoltats d’estímuls. Pantalles, notificacions, vídeos curts, xarxes socials, continguts que canvien constantment… La vida davant del scroll passa davant dels nostres ulls a una velocitat vertiginosa. I l’escola, en canvi, demana exactament el contrari: aturar-se, concentrar-se, escoltar, llegir, pensar i perseverar.
Potser aquí hi ha una de les grans contradiccions del nostre temps. Demanam als adolescents que llegeixin un text amb atenció durant vint o trenta minuts mentre bona part del seu entorn digital està dissenyat perquè no passin més d’uns pocs segons davant del mateix estímul.
I aquesta realitat ja comença a notar-se també en les aules. Antics alumnes expliquen com recorren cada vegada més a la intel·ligència artificial per resumir textos, preparar treballs o extreure’n les idees principals. La tecnologia pot ser una eina extraordinària, però hi ha una pregunta que hauríem de fer-nos: si deixem que una màquina faci sempre l’esforç de comprendre, sintetitzar i pensar per nosaltres, què passa amb la nostra pròpia capacitat per fer-ho?
No es tracta de demonitzar la tecnologia. El repte és aprendre a conviure-hi. La tecnologia digital és una realitat irreversible i també pot tenir enormes possibilitats educatives. Però ha de ser compatible amb l’esforç, la lectura i l’aprenentatge profund.
Quan llegim de veritat, no només passem els ulls per damunt de les paraules. Intentam entendre-les, relacionar-les, fer-nos una idea general del que diu el text i, fins i tot, elaborar mentalment un petit resum del que acabam de llegir. Aquest procés requereix temps i atenció.
I aquí apareix una altra paraula que potser avui sona una mica antiga: esforç.
Aprendre requereix dedicació, disciplina, perseverança i capacitat per tolerar la frustració. No tot pot ser immediat. No sempre podem obtenir allò que volem en uns segons. La cultura de la immediatesa xoca frontalment amb els temps de l’aprenentatge.
Vivim en una societat que ens acostuma a pensar: «Ho vull ara». Però aprendre una llengua, comprendre un text, dominar les matemàtiques o desenvolupar un pensament crític no funciona així. Necessitam temps.
També necessitam saber inhibir determinats estímuls. Aprendre implica, en moltes ocasions, dir que no a allò que ens distreu per poder concentrar-nos en allò que volem aconseguir. I aquesta capacitat d’autoregulació és especialment important en una societat en què els estímuls són constants.
Però la responsabilitat no és únicament de l’escola.
El primer pas, com se sol dir, comença a casa. Durant anys hem parlat molt de la importància de l’escola, dels professors, dels currículums i de les reformes educatives. I tot això és important. Però també ho és el que passa cada dia dins una família.
Quants pares pregunten habitualment als seus fills què han fet avui a l’escola? Quants comparteixen amb ells una estona de lectura? Quants conversen sobre allò que han après, sobre un llibre, una notícia o una idea?
L’educació no pot quedar confinada a les hores que un alumne passa dins un centre educatiu.
Al mateix temps, seria injust carregar tota la responsabilitat sobre les famílies o els professors. Necessitam més temps educatiu, més recursos, més professorat i un sistema capaç de compensar les desigualtats. Les beques, els recursos materials i el suport als centres són instruments fonamentals perquè l’origen social d’un alumne no determini les seves oportunitats.
També convé recordar que Espanya ha viscut nombroses reformes educatives des de l’arribada de la democràcia. Vuit reformes educatives en poques dècades mostren fins a quin punt l’educació ha estat també objecte de debat i d’instrumentalització política. Potser necessitam menys batalla partidista i més capacitat per arribar a acords duradors.
Perquè un dels problemes que tenim és que massa sovint convertim les dificultats educatives en conflictes. Quan apareix un problema, ens preocupam més per saber qui té la culpa o qui guanya la discussió que per trobar una solució.
I l’educació no hauria de ser un camp de batalla.
Hauria de ser un espai de consens sobre allò que consideram essencial per al futur d’una societat.
PISA també posa sobre la taula una dada significativa: una part del temps del professorat es dedica a mantenir la disciplina dins l’aula. Això significa que temps que hauria de dedicar-se a ensenyar, explicar, llegir, dialogar o acompanyar l’alumnat acaba destinat a gestionar comportaments.
Per això, millorar l’educació no consisteix simplement a canviar una llei o modificar un currículum. Necessitam recuperar algunes qüestions bàsiques: el valor de la lectura, la capacitat d’atenció, la cultura de l’esforç, la disciplina, la perseverança i la implicació de les famílies.
I, al mateix temps, hem de saber incorporar les noves tecnologies i la intel·ligència artificial a l’educació sense permetre que substitueixin els processos mentals que precisament volem desenvolupar.
El repte no és tornar al passat ni lluitar contra la tecnologia. El repte és aconseguir que un adolescent sigui capaç d’utilitzar una eina d’intel·ligència artificial i, al mateix temps, sigui capaç d’agafar un llibre, llegir vint pàgines amb atenció, comprendre-les, fer-ne un resum amb les seves pròpies paraules i mantenir una conversa sobre allò que ha llegit.
Perquè, al final, PISA ens dona les dades, però no ens dona totes les respostes. Les respostes les haurem de construir entre les famílies, els docents, l’alumnat, les administracions i la societat en general.
El futur d’un país també es decideix dins les seves aules.
I potser, abans de preocupar-nos tant per les pròximes reformes educatives, hauríem de començar per una cosa molt més senzilla: aconseguir que els nostres joves tornin a tenir temps per llegir, capacitat per concentrar-se i ganes d’aprendre.
