El meu primer contacte amb les escoles d’adults va ser per ma mare. Va quedar vídua molt jove i es va apuntar a l’escola municipal. Jo li demanava què feia allà. Ella em deia: “m’ensenyen a comptar i escriure.” Jo li replicava : “ però si a tu ningú t’enganya en els comptes”. Ella amb un repentí brillantor als ulls em contestava: “ Ja, però la professora com veu que en sé em diu que ajude a les altres”. Allò la feia feliç. Veure que era útil la feia molt feliç. Cada divendres quan jo tornava al poble després de passar la setmana estudiant a València li demanava què havia fet: “ Estem fent manualitats” “ Ara la mestra vol ensenyar-nos a llegir en valencià” “ Aquesta setmana ens han dut a la Casa de Cultura a usar ordinadors” eren les respostes que obtenia El segon contacte va ser per una amiga. Els dos havíem fet BUP i COU junts i després vam anar a estudiar a la mateixa Universitat. Quan vam acabar, a ella la van contractar a la mateixa escola d’adults on anava ma mare. Jo vaig marxar com a professor de secundària a Balears. Quan en vacances ens tornavem a veure pel poble em contava que preparava gent per l’ESO i també preparava els examens de la Junta Qualificadora. M’explicava tot un món desconegut per mi. Ella estava molt contenta d’haver conegut les escoles d’adults. Després i amb el temps, vaig aprovar oposicions i havia de demanar destí. Al llistat em van aparèixer els CEPA. No sabia ben bé què eren. Com que al costat de l’ IES on jo treballava hi havia una escola d’adults hi vaig anar en un pati a informar-me de l’oferta formativa i què feien. M’ho van explicar tot molt bé. Encara tinc el dubte si pensaven que jo era un futur alumne…El resultat és que em van donar la definitiva a una escola d’adults en la que encara hi som. Ma mare amb el temps, ja no podia desplaçar-se fins l’escola. Ho intentava. Caminava un poc i per tornar telefonava a la meua germana perquè la vinguera a buscar en cotxe. Després ja ho va deixar definitivament. Cada vegada que torne a casa veig amb certa nostàlgia els dossiers que va fer. També tots els colors que tè a un armari i que ja ha aparcat definitivament. Ara sols fa “ encreuats”. L’únic contacte que té amb les escoles d’adults és el que li conta la veïna. L’altre dia va venir a casa i ens deia que hi ha molta gent a l’escola, que hi ha moltes nacionalitats, que tots saben molt i que els hi duen plats dels seus països que estan molt bons.
El discurs de la Reina tenia tots els ingredients necessaris però no va quallar. “¿Cómo están? Me asomo un momento a sus casas este sábado especial para hacerles una confesión...” Ahir em va agafar per sorpresa sentir estes paraules i veure a Letizia obrint l’Especial 50 anys d’Informe Semanal. Sabia que aquesta aparició duraria pocs minuts i volia prendre nota de tot el que deia i com ho deia. No obstant, l’atenció se me'n va anar a l’estanteria blanca amb llibres multicolors, al seu tratge fucsia, al jardí i als pins.Després va anar al seu llenguatge corporal i al constant moviment de les mans que em recordava al del seu marit. Finalment ja em vaig poder centrar en el discurs propi. Tot i això, continuava perdent-me i tornant a agafar el fil. Era massa informació per digerir. La periodista tractava d’embotir massa temes en tan sols tres minuts. Va parlar de la seva experiència personal com a substituta, els seus somnis, el que ha suposat el programa per tots els espanyols, la rigorositat, honestedat i credibilitat del programa, l’equip darrere de tot, l’apel·lació als records que cada u de nosaltres tenim, Omayra i el 13 anys de ambdues, reporters que després van treballar amb ella i un constant donar les gràcies per tot. Era el mateix discurs de sempre amb el mateix to de veu però canviant a l’home per la dona. Vaig poder comprovar que un discurs molt bo queda eclipsat per l’escenografia, les presses i el voler massa perfecció. A la Reina se li va oblidar el més bàsic: “Make everything as simple as possible, but not simpler.” que deia Einstein.
